|
DENÚNCIA DE LA
BEATERIA,
TAMBÉ DE LA CRISTIANA, PER SUPOSAT “En una ciutat hi havia un
bisbe qui era molt contrari al seu ofici, i per la malícia i
deshonestedat del bisbe, i pe1 mal exemple que donava al seu
capítol i a les gents d’aquella ciutat, se seguia molt de mal, i
es perdia molt de bé que fóra si el bisbe fos qui esser
devia, segons la doctrina que Jesucrist en donà als
apòstols i seguidors. Un dia el bisbe va fer una gran
injúria, i tot seguit anà a cantar la missa. En tan
gran abominació tingué un canonge el falliment que el
bisbe feia, que se n’eixí d’aquella ciutat, i anà a
participar amb els pastors en els boscatges i digué que millor
era estar amb els pastors qui guarden les ovelles dels llops que amb
pastor que les seues ovelles mata i dóna als llops.” (Ramon
Llull).
“Qui repeteix allò que no comprèn no és millor que un ase carregat de llibres.” (Khalil Jubran, 1883-1931, escriptor i artista libanès emigrat als Estats Units). Sovint, en ambient eclesials benpensants, els nocreients són jutjats de manera molt ortodoxa, però sense identificar-s'hi, és a dir, sense comprendre'n els problemes, sense voler-hi entendre un borrall, és a dir, sense el mínim d'amor imprescindible. O sia, palla per a cremar. "Car ab poca amor gran fet no es pot menar" (Ramon Llull). "Quants cristians fos millor que no diguessin ser-ho perquè no tenen fe. Tenen més fe en llurs diners i coses que no pas en el Déu que bastí les coses i els diners", digué l'arquebisbe Romero, defensor dels desemparats d'El Salvador i assassinat per l'Exèrcit feixista. (Això no treu q calgui ser enèrgic en la denúncia dels pensaments utopistes que, per utopistes, acaben essent totalitaris quan triomfen. La meva més total comprensió per a la pobra gent enlluernada per les avominacions de la beateria "cristiana", per una altra part). Un altre assassinat (pel nazisme), el pastor evangèlic Dietrich Bonhöffer, va escriure: "Un comportament eclesial que tanqui les portes a la protesta apassionada front a la falsificació de la veritat, no prové de l'obediència total a Jesucrist; es converteix en una déria humana arbitrària. Sols puc considerar la culpa que amb la seva prudència l'Església ha carregat damunt les pròpies espatlles, com la conseqüència d'un camí en què la manca de goig en la confessió recta de la fe, la manca de força creient i de disposició per al sofriment ja feia temps que eren perceptibles a ca nostra. Aquesta és la nostra culpa. La nostra Església, que durant aquests anys sols ha lluitat per la pròpia existència, com si això fos una fita absoluta, és incapaç de ser la portadora de la paraula que ha de reconciliar i redimir els homes i el món". "El perill de l'amor fort és que, quan ens pren de ple, ens faci perdre la polifonia de la vida. Vull dir que Déu, amb sa eternitat, vol ser estimat de tot cor, però sense que l'amor terrenal quedi afeblit. L'amor a Déu havia de ser com el cantus firmus, és clar, el contrapunt es pot desplegar tan poderós com calgui. Ambdós són inseparables i alhora distints...Sols qui clama pels jueus pot cantar gregorià". Sabut és, però, que l'engròs de les esglésies alemanyes cantaren de tot, però clamaren molt rarament pels jueus que llurs autoritats nazis estaven exterminant massivament: no volgueren ficar-se en política, devien dir els cínics, o no vulgueren plantar cara als prejudicis ni al racisme en moments difícils, dirien la gran massa que sols volia sobreviure mesellament. Richard Wurmbrand, pastor de la minoria nacional alemanya a Romania, torturat i empresonat en incomunicació durant anys pel règim nazi i per l'stalinista, escriví: "El ver penediment és un a reversió de les mesures. Enmig es troba Déu. Si aquesta manca de sentit de la proporció no és esmenat dins una ànima, el fet que hom hagi deixat de ser ateu per fer-se religiós, no hi ajuda gaire. L'ànima continuarà ocupant-se de trivialitats, amb una diferència: que ara seran trivialitats religioses. L'objecte que guaites amb ulls miops serà distint, però els teus ulls continuaran essent miops...Segons Efesis, el paper del pastor no és pas fer sermons, sinó fer sants. Els predicadors es troben més exposats a la xerrameca. Per als fariseus, Jesús era un pecador que incomplia el Sabbath. Açò era l'únic que podien arribar a pensar. Oblidaven totes les bones obres i els ensenyament de Jesús. La paraula bisbe originàriament volia dir pastor principal, el més avançat en la fe, l'home qui donava sa vida per les ovelles en temps de persecució. Ara, però, és algú amb certs coneixements acadèmics, escollit per homes que sovint ells mateixos ni són fills de Déu. Encara abans del meu arrest, tots els nostres bisbes ortodoxes, tret d'un, havien claudicat front a les acusacions del règim comunista. El bisbe reformat féu igual. Ara lloen el sistema i denuncien llurs ovelles...Els qui pensaren aqueixos sistemes teològics i els van escriure en tan perfecte ordre, portaren mai la creu? Ningú no pot pensar sistemàticament quan té un fort mal de queixals. Si hom rau crucificat amb el Crist, com pot pensar sistemàticament?". El ver cristianisme d'on surten les grans coses és així: generós. Com Llull, com Muntaner, com Torras i Bages, com Gaudí, com Vidal i Barraquer, com Xirinacs...fins i tot com en Gamper, en Pujol (de jove, més aviat)... Naturalment que també hi ha molt cristianisme sociològic, de conveniència, potser la majoria. Però convé adonar-se molt bé de qui és un fanàtic integrista (com per ex. Vicent Ferrer, un home d'Estat, altrament) de qui és de vena místicocreativa (Llull, Gaudí...) o quin "cristià" ho és sols per conveniència social. Tanmateix, repasseu noms de cristians, agnòstics i ateus al llarg de la Història de Catalunya i sens dubte q les coses quedaran suficientment clares. Macià era creient -duia molt bé les relacions amb les esglésies-, Companys maçó com prou dirigents del s. XIX i principis del XX -si bé de catòlics nominals n'hi havien més-, Durruti i Comorena supòs que ateus. L'ANTICLERICALISME A CATALUNYA. L'anticlericalisme té raons justes, però sovint és rabiüt, encegat i indiscriminat: destructor, i, per tant, injust. I qui s'encega, no té eines de precisió, mentre que un procès d'independència requereix armes d'altíssima precisió (una revolta trencavidres o semblant no pas). Sempre defensaré que aquestes armes, com a metodologia, vénen molt ben expressades al text bíblic, amb estudis especialitzats, sí, però també un munt de coses les copses si vols a primera vista. Que a les esglésies hi hagin hipòcrites, carques o el que vulgueu, fins i tot psicòpates religiosos de perill, d'acord. I també ateus que hi fan carrera, no ho dubteu. Però sempre us diré a tots els independentistes: deixeu-vos de rabietes d'acnè jovenil i comproveu la Història i la macrosociologia: llavors comprendreu què és el cristianisme i què ha donat al món i copsareu que sense ser justs i respectuosos amb el text (no dic pas amb els bandarres "religiosos" que realment sien uns bandarres) no teniu res a fer. Estarem, com sempre, encallats amb discusions bizantines, qüestions de noms babèlics, enemistats personalistes, utopies de boira i fum, disgregacions entre grupuscles gasosos, etc. Ja ho heu vist. Encara en voleu més? Doncs no ho dubteu, qui en vulgui, en tindrà. Continuarem essent els "catalinos" progres dels quals tothom se'n riu i que produïm autoodi entre els catalanets més "normalets". "A la part de Llevant,
místic exemple
com la flor gegant floreix un temple meravellat d'haver nascut ací, entremig d'una gent tan sorruda i dolenta, que se'n riu i flestona i es baralla i s’esventa Contra tot allò humà i diví. Mes, enmig la misèria i la ràbia i fumera, el temple (tant se val!) s'alça i prospera esperant uns fidels que han de venir". (Joan Maragall). |